dimarts, 28 d’octubre de 2014

La història de Sinuhé

La història de Sinuhé està considerada com l'obra més perfecte de la literatura egípcia de l'Imperi Mitjà. En aparença, és una autobiografia, que ha arribat a l'actualitat a través de nombroses còpies, en escriptura hieràtica, sobre papirs i óstraca (bocins de ceràmica o pedra) de diverses èpoques. Aquest fet demostra la popularitat que va tenir la narració, des del primer moment de la seva composició, cap al 1900 aC, i que es va prolongar al llarg de vuit segles.
La millor còpia conservada és la del papir de Berlín (3.022), de la
 dinastia XII, que té 311 línies, tot i que s'ha perdut el principi de la narració. Aquesta deficiència la supleix el papir de Berlín (10.499), còpia cap a finals de l'Imperi Mitjà, que té 203 línies i conserva l'inici. Tot i així, el nombre més gran de fragments de la història de Sinuhé ens ha arribat sobre óstraca i el seu origen és escolar. Des de la seva aparició, el relat va gaudir de molta popularitat, i es va utilitzar com a model per a la formació dels aprenents d'escriba, ja que aquest material els servia pera realitzar els seus exercicis. L'exemple més important d'aquest ús és l'òstracon conservat en el Ashmolean Museum d'Oxforfd, que consta de 130 línies. El valor d'aquesta versió és menor, ja que va ser copiada en temps de la dinastia XIX, a l'Imperi Nou, en una data molt posterior a la composició de l'obra. 
La història de Sinuhé és la biografia, narrada en primera persona,
d'un personatge de la cort de Amenemes I (primer faraó de la dinastia XII), que en conèixer el magnicidi del rei fuig d'Egipte per por als disturbis que es poguessin produir.
La narració comença quan la notícia de la mort del Faraó arriba al campament del príncep Sesostris, qui està al capdavant d'un exèrcit enviat a lluitar contra les tribus Chemeu, en Líbia. Sinuhé fuig a través de les terres del Delta i arriba a l'istme de Suez, on és acollit per un grup de beduïns. Finalment marxa al país de Retenu, a la zona de Palestina, on s'estableix sota la protecció del cap Amunenchi i es casà amb la seva filla. Arribat ja, a la maduresa Sinuhé rep una missiva de Sesostris I, aleshores ja faraó, en la qual li suggereix tornar a Egipte, on ja no hi ha cap motiu que justifiqui la seva absència. En el text de la carta, el faraó li promet a més d'honors i riqueses, una mort digna a Egipte, la "Terra Negra".

 
"Torna a Egipte, on podràs veure la cort en la qual vares creixa,
 besar la terra a prop de la Doble Porta, i trobar-te amb els teus amics, doncs ja has començat a envellir i has perdut la força viril"


L'any 1945, l'escriptor finlandès Mika Waltari va escriure en una novel·la anomenada Sinuhé, l'egipci, basant-se en aquesta història. Aquest nou relat ens trasllada al temps del faraó Akenatón (Amenhotep IV), que va regnar a l'Imperi Nou (1353-1336 aC) i barreja les diferents conspiracions que va haver-hi en aquest regnat, a causa de la fracassada revolució religiosa. Va ser portada al cinema en 1954.


Bibliografia consultada: Egiptomanía. El fascinante mundo del antiguo Egipto. Volum 2. Ed. Planeta. Barcelona, 1997.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

L'escriba a l'antic Egipte

"L'escriba, l'home que dominava la lectura i l'escriptura, va ser objecte d'una gran consideració a Egipte. Prova d'això ho testifiquen, d'una banda, el tractament artístic que reben determinats escribes, representats parcialment hieràtics, com a membres de la segona classe social, després dels sobirans i els seus familiars. Per una altra, nombrosos textos conservats enalteixen els avantatges de la professió, enfront de les molèsties d'altres oficis.

Els corresponia una posició clau en la societat. Podem distingir entre l'escriba secular i el sacerdotal. El primer era un funcionari al càrrec del qual corria l'administració de l'estat, altament centralitzat en ser el faraó l'amo del país. Els escribes sacerdotals tenien a càrrec seu el culte dels déus, que en una societat tan religiosa com l'egípcia, tenien un poder immens. En moltes ocasions varen intervenir en les lluites successòries i imposaren els seus criteris i conveniències. A causa d'aquest poder, els faraons sempre els varen tenir en molta estima, tant en l'Imperi Antic com en l'època Hel·lènica.
Des del segon mil·lenni a. de C., l'ús de l'escriptura es va fer essencial per a l'aprofundiment científic, ja perquè aquesta concernia la teologia, ja perquè es dirigia a les quals seran considerades. És durant aquest mil·lenni quan la professió d'escriba es va convertir en una professió ambiciosa i sol·licitada en l'administració.
Gràcies als escribes va ser possible mantenir immutable l'estat egipci, tres vegades mil·lenari. Educaren al poble baix i a les classes dirigents per a la consolidació i pervivència de les estructures socials. Administraren la riquesa del país i la varen fomentar, fent possible amb els seus coneixements tècnics, un major aprofitament dels recursos naturals i la creació de noves fonts. 
La formació d'escriba era l'única que s'aconseguia amb un ensenyament pròpiament escolàstic, i a més impartida inicialment solament a la capital. D'altra banda, l'aprenentatge de l'escriba comportava certa maduresa; la dificultat del sistema d'escriptura feia poc probable que el seu aprenentatge pogués iniciar-se en edat molt precoç. Era necessari que les famílies, a més de posseir una inclinació per la cultura, tinguessin també mitjans adequats de subsistència. La preparació de l'escriba obria el camí a les profunditats del coneixement, i donava accés als llocs més alts. Existien famílies d'escribes de diverses generacions, i altres vegades aquesta funció s'alternava en línia hereditària amb la de sacerdot o de funcionari. Sovint els càrrecs se sumaven, i era normal que un sacerdot fos també escriba de les ofrenes divines en el temple.
En l'Imperi Nou, la presència de l'escriba en la societat no concernia només a les exigències de l'administració, sinó que es va configurar com un veritable cercle intel·lectual que produïa cultura.
Els escribes, per norma general vivien concentrats en els palaus o en els centres administratius dependents de les residències reals, o bé en els temples, on el nombre de persones capacitades per a l'escriptura era probablement molt alt. Per contra, en la generalitat del país la gran majoria de la població era completament analfabeta. L'escriba no representava ja només al lector de les inscripcions funeràries, d'ara endavant era també aquell que redactava i llegia la correspondència epistolar.
 Quan es disposaven a escriure, aquests funcionaris generalment s'asseien amb les cames creuades i recolzaven el rotllo de papir directament en la falda. En alguns relleus apareixen també amb un tauler per recolzar el papir. Al seu abast, l'escriba sempre portava amb si els seus instruments de treball, que eren molt variats: papirs, una paleta amb pinzells, tinters, un flascó amb aigua i un morter. Rebia el papir en rotllos i ho tallava a la mesura adequada amb la navalla, que també utilitzava per afilar els pinzells. Per escriure emprava un pinzell, que era una tija de jonc afilat per un extrem o esfilegat. La taujana tènia dos orificis: un per a la tinta negra, i l'altre per a la tinta vermella. El morter s'utilitzava per moldre els pigments i reduir-los a pols. En una borsa de cuir es guardava un flascó amb aigua i goma o suc de papir, que usava per humitejar el pinzell i aplicar-ho a la tinta.
Moltes paletes tenien caràcter ritual i es dipositaven en les tombes perquè el difunt les utilitzés en l'altra vida.

Igual que altres professionals, els escribes tenien un patró que era Thot. Aquest déu es representava com un beduí i unes altres ocasions com un ibis, que eren els seus animals sagrats. Se li considerava l'inventor de l'escriptura i del calendari, i senyor del temps. Sota aquesta última advocació pot veure-se-li en pintures funeràries com en les fulles de persea, l'arbre sagrat d'Heliòpolis. També regia la Casa de la Vida o escola dels escribes, i com escriba dels déus, estava present en el Judici de l'Ànima, on anotava el resultat d'aquesta cerimònia. En alguns textos figura com a déu associat a la màgia i inventor de totes les paraules.

L'elevat rang social que gaudien els escribes s'aprecia en el fet que, és una de les poques professions que s'indica amb un pictograma que reprodueix un dels seus instruments de treball: la paleta. Els pictogrames són signes utilitzats en l'escriptura que representen fidelment la realitat. La paleta que constitueix el pictograma dels escribes està reproduïda amb molt detall: té dos orificis per a la tinta, la borsa de cuir que conté un flascó amb aigua i els pinzells. El seu significat és "escriure" i forma part de les paraules relacionades amb arxiu, registres, impostos i tributs".


dilluns, 29 de setembre de 2014

La Bíblia de Gutenberg

"Segons algunes fonts, el 23 de febrer de 1455 va ser completada la impressió de la Bíblia de Gutenberg. Potser la data no sigui exacta, però el que és clar és que fa aproximadament 550 anys que va veure la llum el que es considera el primer llibre imprès amb caràcters mòbils; La Bíblia de Gutenberg.

La Bíblia de Gutenberg o de 42 línies, anomenada així per ser aquest el nombre més freqüent de línies per columna en cadascuna de les seves 1.280 pàgines, va ser concebuda perquè s'assemblàs el més possible a un manuscrit, el còdex d'aquella època: sense nombres de pàgina, ni pàgines amb títols o altres trets característics dels llibres moderns.

Sobre el seu contingut, es tracta d'una versió llatina de les Escriptures de sant Jerònim i, per a la seva impressió, va caldre fondre gairebé cinc milions de tipus, editant-se 120 exemplars en paper i 20 en pergamí, dels quals es conserven uns 45. Les il·lustracions de cada exemplar d'aquesta Bíblia varen ser pintades a mà i els toms es varen embellir cadascun de forma diferent.

Hem d'aclarir que Johannes Gutenberg (1400-1468, Magúncia, Alemanya) no va ser l'inventor de la impremta posat que, al començament del segle XV, ja s'imprimien naips i estampes amb motius religiosos. Aquestes impressions es realitzaven mitjançant l'aplicació d'una planxa de fusta gravada i empastifada amb tinta grassa, sobre el paper o el pergamí. Tampoc va ser mèrit seu la composició de textos amb caràcters mòbils, és a dir, la fabricació de lletres o símbols individuals.

El veritable assoliment de Gutenberg va ser perfeccionar aquestes tècniques fins a aconseguir un procediment tipogràfic que ha romàs sense canvis, amb prou feines, fins a principis del segle XX. D'aquesta forma, per a l'elaboració dels seus llibres impresos, es va substituir la fusta per metall, fabricant motlles de fosa capaços de reproduir tipus metàl·lics regulars que permetessin la composició de textos. Va ser aquesta invenció, la impressió tipogràfica amb tipus mòbils metàl·lics, la que va donar origen al veritable llibre modern.
Gràcies a la possibilitat de realitzar tiratges de múltiples exemplars de llibres, un major nombre de persones a tot el món va poder accedir al saber escrit, cosa que va donar lloc a inestimables transformacions, no només en el camp de la cultura, sinó també en el de la política, la religió i les arts".

Vist a la Web...


diumenge, 28 de setembre de 2014

El primer llibre va ser xinès

"Els primers registres que es tenen d'una impremta són de Xina l'any 175 d. de C., quan l'emperador va demanar que es tallassin en pedra algunes de les obres del confucianisme. L'objectiu de l'emperador era conservar per a la posteritat aquestes obres i per això va demanar que anassin tallades en pedra; no obstant això, els estudiosos es varen adonar que a través de la tinta i el paper, utilitzant la pedra tallada com a base per elaborar les còpies, podien reproduir les obres tantes vegades com volguessin.
Aquest procediment es va millorar posteriorment, realitzant l'escriptura de les lletres en relleu i en forma de mirall per facilitar la lectura dels textos reproduïts.
El primer llibre, reconegut com a tal, data de l'any 867 d. de C, durant la dinastia T'ang, el qual va ser trobat en la cova de Dunhuang l'any 1899.
El text és el Sutra del Diamant i a la seva primera pàgina té una il·lustració del tron Buda envoltat de sants. És un rotllo de gairebé 5 mts. de llarg per 30 cm. d'ample, amb les seves fulles aferrades entre si, per les vores.

La tècnica mitjançant la qual es va realitzar la impressió d'aquest llibre va ser la xilografia (gravat amb fusta), inventada pels xinesos aproximadament al segle V d. de C. La tècnica de la xilografia era similar a la que s'havia utilitzat prèviament amb la pedra, però més senzilla, atès que la fusta és més fàcil de treballar. Es tallaven la fusta al voltant de les lletres, a manera de poder pintar amb tinta el relleu de les mateixes i poder reproduir els textos recolzant sobre la planxa de fusta una fulla en blanc que es marcava amb la tinta.
El desavantatge d'aquest sistema és que després de cert temps la fusta es deformava i es podria, perdent-se els motlles per als textos, cosa que no ocorria amb la pedra.
Entre els segles X i XI més de 5000 llibres budistes i taoistes varen ser impresos mitjançant la tècnica de la xilografia. Si bé va ser un treball artesanal impressionant, que degué haver demandat molt temps i diners, era una obra inevitable si es volia transmetre els coneixements als mestres i estudiants.


 Primera impremta de tipus mòbils
A partir del segle XI es varen començar a desenvolupar a Xina les primeres impremtes de tipus mòbils. La tècnica consistia a tallar els caràcters per separat i formar les frases per armar el text, d'aquesta manera un mateix caràcter podia ser usat per a més d'un text.
No obstant això la tècnica va tenir algunes dificultats al començament, ja que els ideogrames xinesos són bastant complexos de dibuixar i els tipus mòbils es fabricaven en argila, un material, massa fràgil per a aquesta tasca.

Impremta de tipus mòbils fosos
Al segle XIII, gairebé 200 anys abans que Gutenberg desenvolupés la seva impremta, a Corea s'utilitzaven tipus mòbils fabricats en bronze fos. El bronze era un material molt més adequat que l'argila per a aquest objectiu i permetia la utilització dels tipus per a més temps.
L'any 1377 es va realitzar un dels primers llibres que es coneixen amb aquesta tècnica, denominat Jikji, una compilació de textos budistes per a estudiants".




Les 10 pitjors cremes de llibres en la història




1) BIBLIOTECA D'ALEXANDRIA
"Almenys el 75% per cent de tota la literatura, filosofia i ciència grega antiga es va perdre; no obstant això el succés més recordat per tots els amants dels llibres no va ocórrer en la famosa Atenes o en la temuda Esparta sinó en terres àrabs, on va existir durant 7 segles la biblioteca d'Alexandria, dividida en dues parts: un Museu i el Temple de Serapis. Segons l'apòcrifa Carta de Aristeus, va disposar de 20.000 rotllos de papir, i pretenia aconseguir la xifra de 500.000.
Existeix una polèmica, encara vigent, sobre la destrucció de llibres feta pels cristians. Alguns historiadors han acusat al patriarca Teòfil d'haver atacat el Temple de Serapis l'any 391, amb una multitud enfuriada. Cal no oblidar tampoc que en el 415 un grup de monjos va assassinar cruelment a la matemàtica Hipàtia.
El que no se sap és qui va destruir l'altra part de la biblioteca. Segons una llegenda, en concloure la conquesta d'Egipte, un general li va demanar a Omar I que prengués una decisió. La resposta va ser cruel: «En relació amb els llibres que esmentes, aquí està la meva resposta. Si els llibres contenen la mateixa doctrina de l'Alcorà, no serveixen per res perquè repeteixen; si els llibres no estan d'acord amb la doctrina de l'Alcorà, no té cas conservar-los.» Els papirs van servir per encendre el foc dels banys públics.

2) XINA 213 A. de C.
El 213 a. de C., any en el qual un grup d'homes intentava reunir tots els llibres a Alexandria, a la Xina Shi Huandi va aprovar que es cremassin tots els llibres, excepte els que versaven sobre agricultura, medicina o profecia. De llar en llar, els funcionaris es varen apoderar dels llibres i els varen fer cremar en una gran pira, per a sorpresa i alegria dels qui no els havien llegit. Més de quatre-cents lletrats foren enterrats vius i les seves famílies sofriren incomptables humiliacions.
Tres varen ser els fets que marcaren la gestió de l'Emperador Shi Huandi: la construcció de la Gran Muralla, la Gran Tomba amb 7000 guerrers de terracota i la Gran crema de llibres. Tot en proporcions colossals.

3) ACTE DE FE A GRANADA
L'any 1500 Francisco Jiménez de Cisneros duia a terme un projecte que suposava, d'una manera radical, la integració d'una nova cultura, i l'eliminació d'una altra. La confusió fou enorme, ja que aquest mateix home no havia deixat de causar problemes en el seu anhel de convertir als infidels.
De casa a casa, sacerdots i soldats varen confiscar llibres i advertint que havia arribat l'hora de cremar el llibre sagrat, l'Alcorà, sens dubte la peça angular de l'Islam. Com és obvi, la reacció dels creients musulmans no es va fer esperar, encara que els disturbis varen ser controlats per les tropes espanyoles que havien pres la ciutat en 1492.

4) LA FOGUERA DE LES VANITATS
El 7 de febrer de 1497, el frare Savonarola va proclamar davant els seus oïdors que el triomf de les tropes franceses sobre les italianes era una clara demostració del desastre que vivien i els va convèncer del malestar de Déu. Una de les seves primeres idees va ser substituir el Carnestoltes de Florència, que li semblava frívol, per la festa de la Penitència i els seus deixebles varen demanar que es requisàs tot objecte que fos una mostra de la vanitat humana.

De porta en porta, després del sermó en la catedral, es va recol·lectar el que es va poder enmig d'un saqueig general en el qual varen participar centenars de nens; després es va fer preparar l'escenari. Aquest ritual va servir per a la destrucció de llibres sobre màgia i càbala, clàssics d'Ovidio, Catulo i Marcial, textos de Dante i poetes dels cançoners de l'amor gentil i fins i tot els diàlegs de Plató.

5) DESTRUCCIÓ DE CÒDEXS MAYAS I ASTEQUES
L'any 1530, a Tetzcoco, Fra Juan de Zumárraga va fer una foguera amb tots els escrits i ídols dels asteques. Havia nascut en 1468, al mític poble basc de Durango, a Espanya, i una de les seves primeres tasques com a monjo franciscà va ser examinar els casos de bruixeria més coneguts de la seva regió, la qual cosa el portaria a practicar exorcismes.
Com tots els fanàtics, veia el diable a tot arreu. Diego de Landa va continuar aquesta labor de purificació. En 1562, va fer cremar en l'Acte de Maní cinc mil ídols i 27 còdexs dels antics mayas. D'aquesta fúria, van sobreviure amb prou feines tres còdexs mayas prehispànics.

6) BIBLIOCAUSTO NAZI 1933
L'Holocaust va ser el nom que es va donar a l'aniquilació sistemàtica de milions de jueus a les mans dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Però aquest esdeveniment va ser precedit pel Bibliocausto, on milions de llibres van ser destruïts pel mateix règim. L'operació Crema de Llibres, executada el 10 de maig de 1933 sota la coordinació de Joseph Goebbels, es va revelar aviat en la seva veritable dimensió perquè el mateix dia es varen cremar llibres a Berlín i en altres 22 ciutats alemanyes. Segons W. Jütte, es varen destruir les obres de més de 5.500 autors. La Comissió per a la reconstrucció cultural judeo-europea va establir que en 1933 existien 469 col·leccions de llibres jueus i en finalitzar la Segona Guerra Mundial, no quedava ni la quarta part.


7) ARGENTINA 1980
El 30 d'agost de 1980, els terrenys buits de Sarandí es varen convertir en un lloc macabre. Diversos camions dipositaren, ben d'hora, un milió i mig de llibres i fullets, tots publicats pel Centre Editor d'Amèrica Llatina. Minuts més tard, l'eufòria policial, legitimada per l'ordre d'un jutge federal de la Plata, anomenat Héctor Gustavo de la Serna, va animar a diversos agents a impregnar amb nafta els exemplars i a calar-los foc. Es varen prendre fotografies del fet perquè el jutge temia que es cregués que els volums havien estat robats i no cremats. Horroritzat, l'editor José Boris Spivacow, va contemplar impotent la crema.

8) SARAJEVO 1992
La Vijecnica, l'imponent, elevat i colorit edifici dedicat a albergar la Biblioteca Nacional de Bòsnia i Hercegovina, a Sarajevo, va ser bombardejada la nit del 25 d'agost de 1992 amb foc d'artilleria. La biblioteca va perdre gairebé dos milions de volums.
Alguns amants del llibre, havien format una llarga cadena humana per passar-se els textos i transportar-los a un lloc segur, i varen salvar alguns. Els bombers varen intentar apagar les flames, però la intensitat dels atacs no ho va permetre. El sostre es va esfondrar i pel sòl varen quedar escampats les restes de manuscrits, obres d'art i els enderrocs de les parets i escales.

9) BIBLIOTECA NACIONAL DE BAGDAD 2003
El mes d'abril de 2003 el món va ser commogut per una sèrie d'esdeveniments imprevisibles i atroços que varen destruir els principals centres culturals de l'Iraq. Una ona de saquejos va desmantellar els edificis públics i comerços de Bagdad els dies 8 i 9, després de la presa de la ciutat per l'exèrcit d'Estats Units. Dia 13 una multitud encoratjada per la passivitat dels militars, va impregnar amb combustible els estants i els va calar foc. Milions de llibres es varen cremar.
Segons una altra versió, es varen usar fòsfors blancs, de procedència militar, per a l'incendi, i hi ha evidències que ho confirmen. Passades unes hores, una columna de fum podia veure's a més de quatre quilòmetres. En el mateix atac va ser destruït l'Arxiu Nacional de l'Iraq, i varen desaparèixer deu milions de documents.

10) BIBLIOTECA DE L'ACADÈMIA DE CIÈNCIES D'EGIPTE
El 18 de desembre de 2011 passarà a ser una data catastròfica per a Egipte per l'incendi de l'edifici de l'Acadèmia de Ciències, que albergava 200.000 materials des del segle XVIII i obres com Description de lÉgypte, reproduït per tots els amants d'Egipte des de la seva aparició en 1809. Tots els arxius que sustentaven les fonts del segle XIX es varen perdre i  milers d'informes de recerca que ni tan sols estaven copiats varen desaparèixer, fent retrocedir els estudis egiptològics durant dècades.



Vist a la Web...